Ariadna Soldado/Marta Reig/Allison Miranda
1rA Batxillerat
Francesc Serés
Francesc Serés Guillén és un
escriptor de llengua catalana que va néixer a Saidí, a finals de 1972, una petita població situada a la comarca del
Baix Cinca. Actualment resideix al Sallent (La Garrotxa). Va estudiar dues
carreres a la Universitat de Barcelona: Antropologia i Belles Arts.
El moviment literari al qual
pertany Francesc Serés és narrativa contemporània, dels nostres dies.
La seva producció literària és
força extensa, i és autor de novel·les com Els
ventres de la terra (2000), L’arbre
sense tronc (2001) i Una llengua de
plom (2002). Són aquestes tres novel·les les que composen la trilogia que
es va publicar l’any 2003: De fems i
marbres.
Més endavant, els anys 2006 i 2007,
va escriure el seu llibre de contes La
força de la gravetat i el llibre de les cròniques La matèria primera.
Al 2008, Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig, recull tres obres teatrals
basades en la vida i obra d’aquestes escriptors catalans. I per últim, al 2009
amb Contes russos, el seu últim
llibre publicat, i que s’expressa com una antologia de contes d’escriptors
russos imaginaris.
Ha
estat guardonat amb diferents premis, com per exemple el Premi de la Crítica Serra d'Or i
amb el Premi
Nacional de Literatura per la seva obra La força de la
gravetat, i fa un any va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en Llengua
Catalana per la seva obra Contes russos.
La gran esperança blanca
Segon retrat amb paisatge al fons
Tema del
conte
En aquest conte, La gran esperança blanca, el tema
predominant és el que vol entendre alguna cosa de la fatalitat. Es pregunta de
manera reiterada sobre el perquè de les coses, sobre les certeses i les
incerteses. Així doncs, són molts els moments en els que l’autor ens expressa
el seu dubte davant la seva situació, davant la seva vida.
També hi ha el tema
del consol, “acceptar els fets i mirar
d’adaptar-s’hi amb la xarxa de complicitats i silencis que l’envolten”. Hem
d’acceptar el que és, el que hi ha, tot i que els records (que són el mateix
que la ferida) allà estan i estaran. Una ferida la pots tancar, però en quedarà
la marca a la pell. Pots oblidar un fet desagradable, però sempre en quedarà el
record.
Hi és present
l’esparver, que representa el cos fràgil que és present en tots els contes de La força de la gravetat. Sempre hi ha un
ésser ferit, fràgil, que ens fa sentir a nosaltres més fràgils del que som. El
protagonista té una vida tant monòtona que una de les úniques coses que recorda
de la seva vida és aquest dia. Segurament no per ser diferent als altres, sinó
per als valors que va aprendre a través de la vivència.
Síntesi de l’argument
La gran esperança
blanca narra un episodi d’un
home que es dedica des de fa dotze anys quan va
acabar la seva carrera, a la feina de vigilant forestal: d’avisar dels
possibles incendis que es poden provocar,
vigilar les nidificacions i les aus de la zona, i fins i tot, de netejar
els camins. Amb el pas del temps, aquesta feina que abans li semblava
agradable, es va convertir en monòtona per ell, una feina de poca importància.
Només la vivència que va tindre un dia de juliol amb un esparver ferit, va fer
canviar aquesta monotonia. Un esparver que tot i voler ajudar-lo, va acabar
morint.
Personatges, espai, temps, estructura,
narrador i punt de vista
Personatges
PERSONATGES PRINCIPALS. El protagonista de la
història. És un home que porta treballant deu anys com a vigilant forestal d’una
torre, i que s’encarrega d’avisar dels possibles incendis que es produïssin i
vigilar les aus que s’havien reintroduït a la zona. L’hi agrada la seva feina,
però és massa senzill i monòtona. Tot i així, ja s’ha acostumat a aquesta
monotonia i la descriu com a fantàstica. Està realment involucrat amb la seva
feina, ja que d’ella depèn el seu estat d’ànim: “De vegades estic content perquè he alertat de focs petits que haurien
pogut convertir-se en autèntic monstres; estic content de tots els punts que he
marcat...” Aquest fet ens fa creure que estima la natura i els animals que
hi viuen en ella i l’hi agrada vetllar per aquests.
Sembla una persona a
qui l’hi agradi reflexionar i pensar, sobre la vida i les coses. Reflexiona
fins i tot sobre els paisatges, sobre el moviment dels cossos provocat pel
vent. Aquest personatge és qui estableix una relació amb l’esparver, element
important i que fa canviar la rutina del protagonista. PERSONATGES SECUNDARIS.
·
Agent forestal que l’hi fa l’entrevista i
l’acompanya fins a la torre el seu primer dia de feina.
·
Pagès que fereix l’esparver i l’hi demana
la seva ajuda.
Espai
L’espai és conegut i
real. La major part de la història es desenvolupa a la torre de de guaita de
dalt de la serra, lloc on el protagonista passa la seva jornada laboral. També
s’esmenten altres llocs: camp on el pagès fereix l’esparver, els boscos i camps
de la comarca, els camins que neteja, etc.
S’hi anomenen alguns llocs coneguts pel lector que pot veure des de la
seva torre com Montserrat i un tros dels Ports de Beseit, els Pirineus, el
Cadí, el pla de Lleida...
Temps
-TEMPS INTERN. A l’inici hi ha un sal
enrere o flashback, ja que el
protagonista ens explica la seva decisió un cop acabada la carrera i el seu
primer dia de feina com a vigilant forestal. Ara, dotze anys desprès, recorda
coses i tot el que porta de vida. I dins d’aquesta reflexió només recorda amb
claredat un dia de juliol en que es va trobar un esparver ferit. És un dia,
unes hores.
-TEMPS EXTERN O HISTÒRIC. És una novel·la
actual, publicada el 2006 i per tant contemporània als fets.
Estructura
No segueix una
estructura lineal, ja que com hem dit ja retrospeccions en el temps.
Tampoc ens
presenta l’estructura típica de la narrativa: introducció o plantejament, nus i
desenllaç. La historia que recorda de l’esparver però, si que segueix aquesta
estructura
lineal i específica.
Narrador
El narrador, el que
ens explica els fets, és intern i s’expressa en primera persona.
És un personatge que forma part de la història que ell mateix explica, i que per tant transmet una visió subjectiva i parcial dels fets, ja que només pot narrar allò
que veu o sap en aquell moment. Més concretament, és un narrador protagonista,
ja que coincideix amb el personatge personal i és per tant, el centre de la
narració, del conte.
Punt de vista
Com ja hem dit, el
narrador és subjectiu. Ens transmet els fets, les accions, el que veu i sent,
des d’un punt de vista personal.
Estil
Podríem dir que és un
dels contes més complexos, ja que és una vivència personal directa i per l’ús
que fa d’al·legories. Es lliga la vivència personal amb una determinada manera
d’entendre el país i amb la situació de la llengua.
El seu estil el
podríem definir per fer ús de frases llargues i compostes (abundància de frases
subordinades), i té una puntuació que en alguns enunciats dóna com una mena de
musicalitat i tendresa al text.
És un text literari, i
per tant, el seu propòsit comunicatiu és el subjectiu, on hi són evidents els
sentiments de l’emissor, l’ús de la primera persona, el llenguatge connotatiu,
polisèmic i dels recursos estilístics (metàfores, hipèrboles, al·legories). Tot
i que hi ha un gran treball per embellir l’escrit, creiem que té un registre
força informal. La majoria de paraules s’entenen amb facilitat i no té una
manera d’escriure gens recarregada, ni clusa, ni pesada. És un estil senzill i
atractiu.
A més, hem de tindre
en compte que és un conte no escrit per ser llegit per nens, així que també és
normal que el registre i les paraules siguin més riques i que potser portin a
la dificultat de comprensió d’algunes.
Opinió personal
Creiem que és un conte que has de llegir dues vegades per
acabar-lo d’entendre del tot, per entendre el que realment vol expressar
l’autor. I encara així, te’n pots fer una idea equivocada. Pot tindre una
interpretació lliure.
Tot i que la major part de paraules i expressions que
utilitza no ens han suposat cap problema, les nombroses retrospeccions que fa
en el temps si que et descol·loquen una mica. Al ser curt però, pots entendre
el desenvolupament de la història sense complicació. Segurament, si fos una
obra més extensa, això seria una dificultat afegida a l’hora de la lectura.
Ens agrada i interessa gratament la manera que té l’autor
de veure les coses o la manera que tenen de veure les coses els seus
personatges. El tema filosòfic hi és molt present, el fet de preguntar-s’ho tot
contínuament, el fet de no saber res, el fet de no estar segurs de res. El
vigilant forestal, tot i fer una feina excessivament monòtona, ell encara no
sap que sent en fer-la. Es planteja si l’hi agrada o no, si creu que es
monòtona o no,.. Les inseguretats i incerteses se l’hi tiren a sobre. I a
nosaltres i a tots els humans això ens passa.
No podem veure que ho sabem tot, perquè en realitat ja moltes coses que
segurament no sabem.
Com tots els contes, pretén ensenyar alguna cosa, donar
algun valor moral. Per l’autor lo important és que siguem conscients de que hem
d’acceptar les coses tal com són i adaptar-nos a elles el millor possible. Tant
a les coses bones com a les dolentes. És més fàcil acceptar les coses bones,
les que ja ens van bé, i que formin part de la nostre vida i rutina; però les
coses dolentes, les coses que volem oblidar, les coses que ens fan sofrir i
passar mals moments, també les hem d’afrontar per tal de poder-les acceptar i
que formin part de la nostre vida.
Lectura del conte:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada