dijous, 15 de desembre del 2011
"L'intrús" de Miquel Martí Pol
Al següent enllaç trobareu la grabació del conte L'intrús de Miquel Martí Pol fet por: Yasmina Ketami, Maria Moreno i Daiana Chavasco.
Esperem que os agradi.
http://www.goear.com/listen/99a8f38/conte-miquel-marti-pol-daiana-yasmina-maria
VERTICAL DE SERGI PÀMIES
VERTICAL
Lectura
digital:
Títol
del conte:
“Vertical” de Sergi Pàmies
Fitxa
de l’autor:
Nom i cognoms: Sergi Pàmies López.
Moviment literari: Domina tot tipus d’estil literari
contemporani, iniciant la seva carrera com escriptor de narrativa curta. A continuació
es dedica a publicar novel·les d’un cert nivell. Concloent temporalment la seva
carrera com autor de contes, per un públic més infantil i juvenil.
Cronologia: Neix a París l’any 1960.
Per més informació consultar:
Tema
del conte:
Quan algú es proposa una dur a
terme una cosa, no se’l pot aturar, perquè a la llarga se’n sortirà amb la seva.
En aquest cas el suïcidi.
Síntesi
de l’argument:
El protagonista de l’obra, un
advocat, rep una trucada alertant-lo del possible intent de suïcidi del seu
estimat pare. Aquest abandona la reunió
en la que estava i surt corrents al lloc dels fets. Aquest demana excés al lloc
on està el seu pare i li concedeixen arribar-hi. Un cop enfilat a la zona on estava el suïcida, aquest es
fixa que l’home que es vol suïcidar no és el seu pare. El suïcida es precipita
al vuit però gràcies a l’actuació dels bombers aconsegueix salvar la seva vida.
Desprès el protagonista agafa al suïcida i se’l emporta a comissaria per firmar
uns papers. Durant la tornada s’aturen a l’autovia i comencen a contemplar els
vehicles que passen per ella. El suïcida aprofita la distracció del
protagonista i es precipita per un pont acabant amb la seva vida.
Personatges:
Advocat: Protagonista de l’obra, el qual l’avisen
de l’intent de suïcidi del seu pare. Aquest ho deixa tot per salvar-lo. Però
aquest un cop al lloc dels fets s’adona que no és el seu pare, però en cap
moment el deia sol i li dur a terme les gestions burocràtiques.
Suïcida: Home gras i vell, cansat de viure en un
mont oprimit i ple de penúries, el qual es planteja acabar amb la seva vida
fins que ho aconsegueix. Cal destacar que és un aficionat al motor i
concretament als cotxes.
Espai:
El centre de l’obra succeeix en un
cornisa de l’Hotel Toronto i en una avinguda on finalment el suïcida es vol
treure la vida en elles.
Temps:
Present d’indicatiu. Com podem
observar en aquesta línia: L'han trucat
per dir-li que el seu pare és a punt de
saltar des de l 'últim pis de
l'hotel Toronto.
Estructura:
Plantejament on ens presenta un
problema.
Nus on es desenvolupa l’acció dels
fets, en aquest cas l’intent de suïcidi.
Desenllaç on es dona la història
per finalitzada on el suïcida decideix acabar amb la seva vida.
Narrador:
Omniscient en tercera persona.
Opinió
personal:
Aquest
conte, ens aporta una mena de reflexió la qual nosaltres podem interpretar com
un alliçonament, tot i que des del nostre punt de vista és negatiu perquè el
fet de voler ajudar a una persona i no poder aconseguir fer-la canviar d’opinió
per tal de millorar una actitud per el seu bé.
L’autor
es basa en explicar molts detalls sobre
l’escenari i les qualitats de cada individu, sempre des d’un punt de vista
entenedor i assequible a tots els públics.
Com a
conclusió podríem extreure que davant una actitud pessimista de la vida,
nosaltres molt poc i podem fer per ajudar a la persona necessitada, ja que
aquesta farà el possible per dur a terme el seu propòsit. Però en cap moment
mai abandonar l’ajuda cap a l’altre i deixar-ho d’intentar.
Bibliografia
consultada:
Aleix Riba, Esteve Dalmau i Arnau Moret
dimecres, 14 de desembre del 2011
La gran esperança blanca de Francesc Serés
Ariadna Soldado/Marta Reig/Allison Miranda
1rA Batxillerat
Francesc Serés
Francesc Serés Guillén és un
escriptor de llengua catalana que va néixer a Saidí, a finals de 1972, una petita població situada a la comarca del
Baix Cinca. Actualment resideix al Sallent (La Garrotxa). Va estudiar dues
carreres a la Universitat de Barcelona: Antropologia i Belles Arts.
El moviment literari al qual
pertany Francesc Serés és narrativa contemporània, dels nostres dies.
La seva producció literària és
força extensa, i és autor de novel·les com Els
ventres de la terra (2000), L’arbre
sense tronc (2001) i Una llengua de
plom (2002). Són aquestes tres novel·les les que composen la trilogia que
es va publicar l’any 2003: De fems i
marbres.
Més endavant, els anys 2006 i 2007,
va escriure el seu llibre de contes La
força de la gravetat i el llibre de les cròniques La matèria primera.
Al 2008, Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig, recull tres obres teatrals
basades en la vida i obra d’aquestes escriptors catalans. I per últim, al 2009
amb Contes russos, el seu últim
llibre publicat, i que s’expressa com una antologia de contes d’escriptors
russos imaginaris.
Ha
estat guardonat amb diferents premis, com per exemple el Premi de la Crítica Serra d'Or i
amb el Premi
Nacional de Literatura per la seva obra La força de la
gravetat, i fa un any va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en Llengua
Catalana per la seva obra Contes russos.
La gran esperança blanca
Segon retrat amb paisatge al fons
Tema del
conte
En aquest conte, La gran esperança blanca, el tema
predominant és el que vol entendre alguna cosa de la fatalitat. Es pregunta de
manera reiterada sobre el perquè de les coses, sobre les certeses i les
incerteses. Així doncs, són molts els moments en els que l’autor ens expressa
el seu dubte davant la seva situació, davant la seva vida.
També hi ha el tema
del consol, “acceptar els fets i mirar
d’adaptar-s’hi amb la xarxa de complicitats i silencis que l’envolten”. Hem
d’acceptar el que és, el que hi ha, tot i que els records (que són el mateix
que la ferida) allà estan i estaran. Una ferida la pots tancar, però en quedarà
la marca a la pell. Pots oblidar un fet desagradable, però sempre en quedarà el
record.
Hi és present
l’esparver, que representa el cos fràgil que és present en tots els contes de La força de la gravetat. Sempre hi ha un
ésser ferit, fràgil, que ens fa sentir a nosaltres més fràgils del que som. El
protagonista té una vida tant monòtona que una de les úniques coses que recorda
de la seva vida és aquest dia. Segurament no per ser diferent als altres, sinó
per als valors que va aprendre a través de la vivència.
Síntesi de l’argument
La gran esperança
blanca narra un episodi d’un
home que es dedica des de fa dotze anys quan va
acabar la seva carrera, a la feina de vigilant forestal: d’avisar dels
possibles incendis que es poden provocar,
vigilar les nidificacions i les aus de la zona, i fins i tot, de netejar
els camins. Amb el pas del temps, aquesta feina que abans li semblava
agradable, es va convertir en monòtona per ell, una feina de poca importància.
Només la vivència que va tindre un dia de juliol amb un esparver ferit, va fer
canviar aquesta monotonia. Un esparver que tot i voler ajudar-lo, va acabar
morint.
Personatges, espai, temps, estructura,
narrador i punt de vista
Personatges
PERSONATGES PRINCIPALS. El protagonista de la
història. És un home que porta treballant deu anys com a vigilant forestal d’una
torre, i que s’encarrega d’avisar dels possibles incendis que es produïssin i
vigilar les aus que s’havien reintroduït a la zona. L’hi agrada la seva feina,
però és massa senzill i monòtona. Tot i així, ja s’ha acostumat a aquesta
monotonia i la descriu com a fantàstica. Està realment involucrat amb la seva
feina, ja que d’ella depèn el seu estat d’ànim: “De vegades estic content perquè he alertat de focs petits que haurien
pogut convertir-se en autèntic monstres; estic content de tots els punts que he
marcat...” Aquest fet ens fa creure que estima la natura i els animals que
hi viuen en ella i l’hi agrada vetllar per aquests.
Sembla una persona a
qui l’hi agradi reflexionar i pensar, sobre la vida i les coses. Reflexiona
fins i tot sobre els paisatges, sobre el moviment dels cossos provocat pel
vent. Aquest personatge és qui estableix una relació amb l’esparver, element
important i que fa canviar la rutina del protagonista. PERSONATGES SECUNDARIS.
·
Agent forestal que l’hi fa l’entrevista i
l’acompanya fins a la torre el seu primer dia de feina.
·
Pagès que fereix l’esparver i l’hi demana
la seva ajuda.
Espai
L’espai és conegut i
real. La major part de la història es desenvolupa a la torre de de guaita de
dalt de la serra, lloc on el protagonista passa la seva jornada laboral. També
s’esmenten altres llocs: camp on el pagès fereix l’esparver, els boscos i camps
de la comarca, els camins que neteja, etc.
S’hi anomenen alguns llocs coneguts pel lector que pot veure des de la
seva torre com Montserrat i un tros dels Ports de Beseit, els Pirineus, el
Cadí, el pla de Lleida...
Temps
-TEMPS INTERN. A l’inici hi ha un sal
enrere o flashback, ja que el
protagonista ens explica la seva decisió un cop acabada la carrera i el seu
primer dia de feina com a vigilant forestal. Ara, dotze anys desprès, recorda
coses i tot el que porta de vida. I dins d’aquesta reflexió només recorda amb
claredat un dia de juliol en que es va trobar un esparver ferit. És un dia,
unes hores.
-TEMPS EXTERN O HISTÒRIC. És una novel·la
actual, publicada el 2006 i per tant contemporània als fets.
Estructura
No segueix una
estructura lineal, ja que com hem dit ja retrospeccions en el temps.
Tampoc ens
presenta l’estructura típica de la narrativa: introducció o plantejament, nus i
desenllaç. La historia que recorda de l’esparver però, si que segueix aquesta
estructura
lineal i específica.
Narrador
El narrador, el que
ens explica els fets, és intern i s’expressa en primera persona.
És un personatge que forma part de la història que ell mateix explica, i que per tant transmet una visió subjectiva i parcial dels fets, ja que només pot narrar allò
que veu o sap en aquell moment. Més concretament, és un narrador protagonista,
ja que coincideix amb el personatge personal i és per tant, el centre de la
narració, del conte.
Punt de vista
Com ja hem dit, el
narrador és subjectiu. Ens transmet els fets, les accions, el que veu i sent,
des d’un punt de vista personal.
Estil
Podríem dir que és un
dels contes més complexos, ja que és una vivència personal directa i per l’ús
que fa d’al·legories. Es lliga la vivència personal amb una determinada manera
d’entendre el país i amb la situació de la llengua.
El seu estil el
podríem definir per fer ús de frases llargues i compostes (abundància de frases
subordinades), i té una puntuació que en alguns enunciats dóna com una mena de
musicalitat i tendresa al text.
És un text literari, i
per tant, el seu propòsit comunicatiu és el subjectiu, on hi són evidents els
sentiments de l’emissor, l’ús de la primera persona, el llenguatge connotatiu,
polisèmic i dels recursos estilístics (metàfores, hipèrboles, al·legories). Tot
i que hi ha un gran treball per embellir l’escrit, creiem que té un registre
força informal. La majoria de paraules s’entenen amb facilitat i no té una
manera d’escriure gens recarregada, ni clusa, ni pesada. És un estil senzill i
atractiu.
A més, hem de tindre
en compte que és un conte no escrit per ser llegit per nens, així que també és
normal que el registre i les paraules siguin més riques i que potser portin a
la dificultat de comprensió d’algunes.
Opinió personal
Creiem que és un conte que has de llegir dues vegades per
acabar-lo d’entendre del tot, per entendre el que realment vol expressar
l’autor. I encara així, te’n pots fer una idea equivocada. Pot tindre una
interpretació lliure.
Tot i que la major part de paraules i expressions que
utilitza no ens han suposat cap problema, les nombroses retrospeccions que fa
en el temps si que et descol·loquen una mica. Al ser curt però, pots entendre
el desenvolupament de la història sense complicació. Segurament, si fos una
obra més extensa, això seria una dificultat afegida a l’hora de la lectura.
Ens agrada i interessa gratament la manera que té l’autor
de veure les coses o la manera que tenen de veure les coses els seus
personatges. El tema filosòfic hi és molt present, el fet de preguntar-s’ho tot
contínuament, el fet de no saber res, el fet de no estar segurs de res. El
vigilant forestal, tot i fer una feina excessivament monòtona, ell encara no
sap que sent en fer-la. Es planteja si l’hi agrada o no, si creu que es
monòtona o no,.. Les inseguretats i incerteses se l’hi tiren a sobre. I a
nosaltres i a tots els humans això ens passa.
No podem veure que ho sabem tot, perquè en realitat ja moltes coses que
segurament no sabem.
Com tots els contes, pretén ensenyar alguna cosa, donar
algun valor moral. Per l’autor lo important és que siguem conscients de que hem
d’acceptar les coses tal com són i adaptar-nos a elles el millor possible. Tant
a les coses bones com a les dolentes. És més fàcil acceptar les coses bones,
les que ja ens van bé, i que formin part de la nostre vida i rutina; però les
coses dolentes, les coses que volem oblidar, les coses que ens fan sofrir i
passar mals moments, també les hem d’afrontar per tal de poder-les acceptar i
que formin part de la nostre vida.
Lectura del conte:
Natura
Nàdia Alsinet, Helena Cabaco
• Foto autor/a
• Fitxa de l’autor/a: nom i cognoms, moviment literari, naixença i mort, enllaç a un lloc web fiable, altres obres destacades.
• Tema del conte
• Personatges, espai, temps, estructura, narrador i punt de vista
• Comentari sobre l’estil
• Opinió personal
http://www.goear.com/listen/694c5eb/natura-nadia-alsinet-helena-cabaco
• Títol del conte: NATURA
• Foto autor/a
• Fitxa de l’autor/a: nom i cognoms, moviment literari, naixença i mort, enllaç a un lloc web fiable, altres obres destacades.
Narcís Oller
Escriptor que va cultivar el realisme i el naturalisme.
Va néixer a Valls, el
10 d'agost del 1846, i va morir a Barcelona, el
26 de juliol del 1930.
Lloc web fiable: http://www.escriptors.cat/autors/ollern/pagina.php?id_sec=2415
La
papallona (1882), L'Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), La febre d'or (1890-1892),La bogeria (1899) o Pilar Prim (1906).
• Tema del conte
La Tuies està malalta i l’Eloi l’intenta
curar, però ni ell, ni el metge ni ningú pot fer-ho.
Hi ha sequera i no es ven ja que no es
produeix gaire al camp.
• Síntesi de l’argument
És un conte que narra una història sobre l’Eloi,
i la seva amada, la Tuies. S’han anat ja els seus fills, i ella està molt
malalta, i l’han mirat molts metges i ningú troba què té. Tampoc pot regar les
seves collites de mongetes perquè no pot deixar a la seva dona sola, allà molt
malalta. Finalment, la Tuies mor.
• Personatges, espai, temps, estructura, narrador i punt de vista
Personatges principals: l’Eloi i la Tuies.
Personatges secundaris: el gat, la gallina,
la Roseta, el mosso, el metge.
L’historia transcorre a casa l’Eloi i la
Tuies i al camp.
És en un temps passat, però no gaire llunyà.
Narrador extern, omniscient: 3a persona.
Majoria estil indirecta i algunes parts
directa
• Comentari sobre l’estil
Oller utilitza un estil indirecte, diu el què
passa i el què pensen els personatges.
• Opinió personal
És una bona història d’Oller
per llegir, tot i que sovint difícil d’entendre. El conte ha estat interessant
i l’activitat divertida. Ens ha sapigut greu per la Tuies, perquè el seu final
és trist.
http://www.goear.com/listen/694c5eb/natura-nadia-alsinet-helena-cabaco
dimarts, 13 de desembre del 2011
"Balada" de Jaume Cabré
Jaume Cabré és un autor català nascut al 1947. Cabré ha escrit guions de destacades series de la televisió com "Estació d'enllaç". A més a més és professor de l'Universitat de Lleida i és membre de la secció filòlica de l'Institut d'Estudis Catalans.També podem llegir obres seves de la narrativa catalana com la que analitzarem a continuació.
El conte Balada tracta sobre la pena d'una dona (Zorka) al perdre el seu fill a la guerra. Ens mostra el monòton dia a dia de la dona que deixa de cuinar i només plora i va a veure els cossos d'altres soldats i fills al riu Rzav, una zona prohibida al pas pel toc de queda controlat pels soldats "sense ànima ni religió"
Hi podem trobar diferents personatges al llarg de l'obra com la Zorka (dona protagonista), Vlada (fill), veïnes i els soldats que acaben amb la Zorka al pont.
La narració passa en tres espais diferents: la Casa Negra, el carrer i el pont del Gel.
Sembla una història molt plana, aparentment aburrida, però només és l'estil d'aquesta obra
ja que tracta un tema molt profunt com la pèrdua d'un fill i la mort d'ella, ja sense llàgrimes.
Balada ens ha semblat una obra força pesada al principi però quan ha començat a introduir diàleg i amb l'aparició dels soldats, ha canviat radicalment per fer-nos sentir el que li succeïa a la Zorka.
Aquesta és la nostra narració:
http://www.goear.com/listen/4689ba2/balada-j-cabre
Patrícia Forns
Núria Barrera
1r Batx A
"La dama salmó" de Quim Monzó
La dama salmó, per Quim Monzó
Quim Monzó és el nom amb què és conegut el narrador
Joaquim Monzó i Gómez. Va néixer a Barcelona el 24 de març de 1952. Treballà
com a grafista, realitzador cinematogràfic i corresponsal en alguns grans
conflictes bèl·lics (Vietnam, Cambodja). Els gèneres literaris que ha treballat
són la novel·la i el conte. El 1976 publicà la seva primera novel·la, L'udol del griso al caire de les clavegueres, que
rebé el premi Prudenci Bertrana, i l'any següent, Self-Service, en
col·laboració amb Biel Mesquida, obres considerades representatives de
l'anomenada generació dels setanta i influïdes per la contracultura. L'illa de Maians (1985,
premi de la Crítica Serra d'Or 1986), El perquè de tot plegat (1993, premis de la Crítica
Serra d'Or i Ciutat de Barcelona 1994), Guadalajara (1996, premi Crítica Serra
d'Or 1997), Vuitanta-sis contes (1999, premi Lletra d'Or i
Premi Nacional de literatura catalana de narrativa, 2000), edició revisada de
la seva obra en narrativa curta, El millor dels mons (2001),Tres Nadals (2003) i Mil cretins (2007, premi Maria Àngels
Anglada de Narrativa 2008).
El conte tracta de l'anècdota d’un noi que, al tren, es
troba l’amor de la seva vida, a primera vista; però ell no li és correspost.
Aquest és un conte d'amor en què un mosso que viatja en tren es troba per
sorpresa amb una dona estrangera desconeguda per ell al seient del costat i
mantenen una relació curta però intensa. La dona, en veure’l al seu costat, li posa la
cama a sobre de la seva. El noi actua amb incertesa: és una situació
extravagant en la qual l'autor se centra a enfocar la inseguretat de l'home
davant la dona. Ens podem trobar també davant d'una espera desesperant on el
noi espera el moment de quedar-se sol amb la noia per “passar a l’acció”: fan l’amor.
Finalment, quan el noi
just començava, la dona baixa en la mateixa estació i se'n va. Ell triga uns
segons, pensa que potser hauria d'anar amb ella, però quan surt es troba
perdut. Veu com la dona del seus somnis abraça un home, besa la galta de qui probablement
és el seu fill i puja a un cotxe. Se’n torna al tren abans de perdre'l.
• Personatges, espai, temps, estructura, narrador i punt de
vista:
Home, Dona i
familiars i Vell. En un tren i les diverses estacions. Fets actuals. Extern
Omniscient.
L’estil de Quim
Monzó en els seus contes és senzill i alhora elaborat. És a dir, utilitza un
llenguatge planer, que és fàcilment interpretable, per a parlar de coses
quotidianes de la vida. Gràcies a la seva capacitat d’explicar un fet normal de
manera que el transforma en una delícia literària, trobem als seus contes un
sentit reflexiu i amb perspectiva en l’observació en la realitat dels homes.
Els dos
coincidim que La dama salmó és un
conte que transmet una visió molt fidel de l’amor actual, que en molts casos és
ràpid, fugaç i pràcticament inexistent. Tal com mostra el conte, l’única
veritat en l’amor d’avui és el sexe. Ens ha sorprès agradablement el fet que
Quim Monzó no hi té pèls a la llengua, ni en aquest conte ni en altres obres
seves, com hem pogut comprovar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)